Thursday, December 26, 2013

Llufes

Com n'era de tímida, poruga, espantada... quan era petita! La mare em va explicar tan bé la tradició del dia dels Innocents que vaig decidir que no sortiria mai de casa aquell dia.

Que els xiquets t'empaitessin pel carrer i et pengessin una llufa a l'esquena em semblava una vexació que jo no podria mai suportar. M'agafaven tots els mals. I no, no sortia al carrer. Aquesta mena de pors les tenia de molt petita i encara me'n recordo, vull dir que recordo la sensació. I, del tot, no han marxat.

De fet, filla única, bona xiqueta, mimada i educada en un coŀegi de nenes, em feien por els xiquets. Eren tremendos. Et tiraven pedres, i petards per sant Joan: un altre dia que no volia sortir de casa. I és que dos carrers més avall del meu n'hi vivia un que era la pell de Barrabàs. Quan anàvem cap al tros havíem de passar pel davant de casa seva. Fins ara de gran la mare no ha sapigut per què sempre la feia canviar d'itinerari. Aquell xiquet em tenia espaordida!

Tampoc no volia ni que la mare sortís de casa pels Sants Innocents. No fos que li enganxessin una llufa! Un any, al matí, la mare venia de comprar i ella, tota contenta, em va ensenyar la llufa que portava a l'esquena. Se l'havia posada per veure si em feia passar la por. Ella vinga a riure i jo vinga a plorar! 

No sé què em devia imagirar!

Sí. M'imaginava que se'n reien de mi i això mai no ho he suportat.

Friday, December 20, 2013

Pare



"...Y en ese momento Sherman llevó a cabo un horrible descubrimiento, el mismo que todos los hombres, tarde o temprano, hacen en relación con su respectivo padre. Por primera vez comprendió que el anciano que tenía junto a él no era un padre envejecido, sino un muchacho, un muchacho muy parecido al que había sido él mismo, un muchacho que creció, tuvo un hijo y, lo mejor que pudo, obedeciendo a su sentido del deber y también quizás, por amor, adoptó un papel consistente en Ser Padre, a fin de que su hijo tuviera una figura mítica e infinitamente importante a su lado: la figura del Protector encargado de impedir que se destapara la caja que contenía todas las posibilidades de caos y desastre que la vida podía traer consigo. Y, ahora, ese muchacho, ese buen actor, se había hecho frágil, se había convertido en un ser cansado, mucho más cansado que nunca ante la perspectiva de tener que ponerse otra vez su armadura de Protector, cuando sus hombros ya no tenían fuerza para cargar con ella
...". Tom Wolfe. The Bonfire of the Vanities, 1987

Gràcies Flanders!

Thursday, December 12, 2013

L'hoste de Nadal


“Quan l’infant Sauló era petit, petit, a casa seva tenien el costum, costum corrent de totes les famílies amb infants del Camp de Tarragona, de portar els menuts, un dia o dos abans del vint-i-cinc de desembre, als baixos de la casa on hi ha la llenya apilada, per tal de cercar-hi el tió de Nadal. 

Davant les soques gruixudes, sovint encara terroses i amb grumolls argilencs aferrats a les rels d’avellaners, garofers o oliveres pels anys atuïts o pels freds d’un hivern massa cru, entrava als petits una alegre frisança d’endevinar quina fóra de dintre la pila negrosa la que seria el tió de Nadal. 

La que durien bentost a la cuina, que amorrarien de cap a les brases, que baldarien a cops de bastó i ella els daria torrons i joguines i tot fonent-se en flames i cendres, la soca morta de temps reviuria a la llar i al seu voltant encendria l’amor i la joia que als homes ajunta els focs de Nadal. 

-“Va! Trieu!”, deia el mosso Josep. “Trieu la més grossa!” Ells volien la més retrorçada, l’estranya, la que no té figura de soca i que a llurs esguards infantils prenia forma de bèstia, de cavall o de mula, aquelles formes fantàstiques del regne animal que de vegades prenen les soques dels arbres, aquella forma animada que ha de tenir un bon tió de Nadal. 

Al coll carregada, envoltat de gaubança i cridòria, Josep la muntava a la cuina, l’ajeia a la llar, però no la deixava cremar, perquè calia esperar la gran vetlla, gran vetlla del fet sorprenent i inefable… Per als infants que l’havien triada, d’ençà que Josep l’havia duta a l’esquena, ja era, però, la flor de llur somni, el meravellós tió de Nadal. 

S’embadalien de veure-la enorme al peu del mur fosc i torrat de la llar, inconmovible i sencera, llepada de flames, de socarrim i de fum envoltada, però insensible a les urpes del foc com si sabés que no era encar l’hora, que no era encara el seu dia, el dia, l’hora, la vetlla de fer el gran paper de tió de Nadal. 

Mentrestant el nodrien amb segó i garrofes, carbassa i alfals i, obedients al consell de llurs pares, el deixaven tot sol a la cuina –que davant d’altri no gosa menjar-, el deixaven tot sol amb les menges tan bones que esdevindrien torrons i joguines la nit de Nadal."

La vetlla sagrada, la meravellosa vetlla de Nadal, el tió empenyien, el tió abocaven de cap a les flames i se li arboraven els cabells vermells. Llavors exultaven els petits i els grans: “Caga tió, sinó et daré un cop de bastó!” I de sota el ventre del sofert tió eixien joguines, torrons d’avellanes i aquell de la mula, que era un cagalló tot enfarinat com un massapà, l’innocent engany present de l’estable que a tots feia riure, l’engany de cada any, que evoca l’estable del primer Nadal. 

Joan Puig i Ferrater. L’hoste de Nadal (fragment). Història amb aire de balada

Saturday, December 7, 2013

Apaga aquests ulls meus


                                                   
                                                          Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

                                              És el poema inicial de les Noves versions de Rilke, de Joan Vinyoli. 

Sunday, November 24, 2013

Una trista història


Hi dono tombs pensant amb què ha fallat per arribar a aquesta trista situació:

Un nen que no ha tingut mai cap pessebre a casa?

Un nen que no hi sent prou bé, o que no està prou atent?

Una pobra mare que, acomplexada de no estar prou pel fill, compleix amb escreix amb els deures de l’escola d’avui per demà?

Una escola que està més per les formes que pel fons?

Un vocabulari que es perd de mica en mica?

Un món que canviarem per un altre món i que deu ser així en cada generació.

Wednesday, October 30, 2013

Le petit prince



Enguany fa 70 anys que es va publicar a Nova York El petit príncep (aquell noiet que no aixecava un pam de terra i que no estava per brocs). 

No ho sabia pas aquest estiu quan vaig decidir que el millor regal que li podia fer a la meva amiga de fatigues estiuenques pel seu aniversari era El petit príncep. Potser "el llegir li va fer perdre l'escriure", però al cap de quatre dies va tenir un entrebanc que espero que superi; i que llegir el llibre l'ajudi en el pas per la vida, que encara n'hi queda molta.

Jo no era pas tan perita quan el vaig començar a llegir en francès i no l'entenia. No és que se'm resistís l'idioma, era el que hi deia.  És un libre de lectura lenta, reflexiva i que dura tota una vida. 

Recomano, en especial, una edició que se n'ha fet enguany en català i que porta l'original en francès al darrere.

Friday, October 4, 2013

El rebesavi



M'ho ha explicat sempre la mare. Com que és bona explicadora i m'ho ha repetit i repetit al llarg dels anys, procuraré ser fidel al que recordo.

El rebesavi era picapedrer. Va picar tota la pedra dels ponts de la via del tren de Reus a Montblanc. Va fer dinerons amb l'empresa i va comprar uns quants trossos de terra i dues cases. El tros on visc és l'únic que ha arribat fins a mi.

Una filla es va fer monja, més tard es va desmonjar i es va casar amb un capità de barco de nom Guanyabens i se'n va anar a viure a Amèrica. Va tornar i vivia a Barcelona, li deien "La tia rica". Un fill es va fer frare de Sant Agustí. Li deia a son pare: "Pare, Déu em crida". Son pare li responia: "A tu el que et crida són els bous que entren a Sant Agustí". Evidentment, després d'un temps de ser monjo, se'n va va cansar i li dèia a son pare: "Treieu-me d'aquí!" El van treure. Un dia, mentre treballaven al tros va dir a son pare: "Si em doneu una unça d'or, marxaré i no em veureu mai més". L'home duia l'unça a la faixa i la hi va donar. El segon xic se'n va anar a viure a Barcelona. Una altra filla, la padrina de fonts de la mare, a qui va tocar el meu tros i el va deixar a la seva fillola, es va casar amb un home vint anys més jove que ella i no van tenir fills. I finalment, la besàvia Rosa, alcohòlica,  que va consumir la vida de la seva filla Roseta, que va morir jove i soltera. Sa mare li desfeia tots els casaments. 

Els meus besavis, l'Andreu i la Rosa, tenien un altre fill, el Joanet, que feia de cambrer en els barcos que anaven de Barcelona a Buenos Aires. En un dels viatges s'hi va quedar, es va casar amb una gallega i van fer nissaga a Rosario. El meu besavi se n'hi va anar i s'hi va estar dos anys; va deixar la seva dona i els seus fills, la Roseta i el padrí Andreu, sols a La Selva. Diu la mare que el besavi s'avenia molt amb el Joanet i com que casa seva era un infern... estava millor a l'Argentina.

El padrí Andreu es va casar amb una santa que va aguantar les impertinències de sa sogra i les del seu home, que era pastisser d'ofici i jugador i altres coses, a hores perdudes. Ho va perdre tot amb el joc: la casa i els trossos, i van haver d'anar a viure a Reus de lloguer i feia de pastisser en un forn del carrer de Santa Anna. 

Acabada la guerra va morir la padrina de la mare, i el seu home, "l'onclo", de qui la mare no en diu mai el nom, els va proposar que tornessin a La Selva i es posessin a viure amb ell; a canvi els deixaria la casa i els trossos. Ho van fer, i la padrina Maria va haver d'aguantar, a més a més, les impertinències de l'onclo. Mai no es queixava, la padrina. 

Sunday, September 15, 2013

Plegar vellanes


Setembre, temps de plegar vellanes. Cada any era el mateix. Agenollats darrera la senalla i na seguint tots els vellaners, de punta a punta del tros. Sortir de casa aviat, amb el carro o l'animal amb la sàrria i cap a la vellana. 

El tros del camí del Rec no era el que m'agradava més, però tenia la particularitat que érem veïns amb la Laura i de petites podíem jugar, anàvem a buscar aigua a la font de Mansion... i el dia es feia més portable. 

Aquest Onze de setembre també ha sigut especial perquè al matí, abans de marxar cap a la Via, vam tornar al camí del Rec i vam recordar els anys passats. 

Wednesday, September 11, 2013

L'encesa espera

Comença l'encesa espera


M'allarga la mà el Pep Sabater
i jo la dono al Policarp.

Tuesday, August 27, 2013

Converses difícils


Dalt d'un avió i asseguts costat per costat, hi van un senyor d'edat i una xiqueta jove que deu tenir dotze o tretze anys. El vol és d'hores i l'home ja s'avorreix. Mira la xiqueta i entre ell pensa que sembla espaviladeta. Llegeix un llibre prou gruixut!
- Bon dia! Es fa llarg el vol, no troba? I si converséssim sobre algun tema interessant?
- Bon dia! -respon la xiqueta educadament tot tancant el llibre- Sí! de què li sembla que podem parlar?
- I si parléssim sobre el conflicte àrab-israelià? 
La xiqueta obre uns ulls com a taronges i respon:
- Nostamal, però primer respongui'm a una pregunta si no li fa res: Vostè sap la diferència entre una cagarada de cavall, una de vaca i una de cabra?
L'home, sense poder creure el que sent, repassa mentalment tota mena de tifes...
- Doncs no, nena, no en puc explicar la diferència. 
- Doncs si no pot palar d'una merda, com vol parlar del conflicte àrab-israelià!

Saturday, August 10, 2013

Renunciar a pensar?



Hannah Arendt va fer evident que el mal pot ser obra de la gent normal i corrent, d'aquelles persones que renuncien a pensar per lliurar-se al corrent del seu temps.

Que fina que és la línea entre el bé i el mal! 

Una peŀícula per pensar:
TRAILER

Sunday, July 28, 2013

Saturday, July 20, 2013

L'oncle Carles



Carles de Jesús Maria (Carles Barrufet Tost), nascut el 9/04/1888 a la Selva del Camp, mort el 12/08/1936 a La Selva del Camp.

Estudiant dels claretians, des de jove ja va manifestar el seu desig de ser religiós. Era pietós, de caràcter tranquil, amable i servicial. El 13 de setembre de 1907 va prendre l’hàbit en el convent dels carmelites descalços de Tarragona. Professà el 6 de gener de 1912, i va ser destinat a la comunitat de Barcelona, on restà durant tota la seva vida religiosa, fent de cuiner, infermer i porter.
El juliol de 1936 es pogué escapar de l’assalt al convent vestit de seglar, i s’amagà a casa d’una família coneguda. Gràcies a un salconduit que li facilità una persona a qui ell havia ajudat, va tornar al seu poble natal, per visitar tres nebots dels quals era tutor. Li van aconsellar que s’amagués però no ho va fer per no comprometre la seva família. El dia 12 d’agost va ser detingut i mentre el portaven en un camió cap a Reus, a mig camí, prop del Mas Vermell (terme de La Selva), el van assassinar. Va ser recollit i enterrat en una fosa comuna del cementiri de Reus. 
_________

Una dels tres nebots de l'oncle Carles era la meva sogra. Quan van quedar orfes, l'oncle va prendre els tres germans cap a Barcelona i els va posar en convents de l'orde. El pitjor per les dues germanes va ser haver-se de separar del nen. La meva sogra em deia que el somiava a les nits. No es van poder quedar al poble; tots els familiars ja tenien prou feina a mantenir els seus fills. 

El 18 de juliol la meva sogra tenia vint-i-un anys i ja treballava de modista en un taller del carrer de Canuda. Recordava aquell dia a la Plaça de Catalunya. I explicava també com s'havien hagut d'escapar del convent. Els dos petits van anar amb l'oncle a casa d'una família amiga i ella va marxar cap a Cadaqués amb els cònsols del Panamà. Els cònsols eren benefactors del convent i la meva sogra feia la roba a la dona del cònsol i havien fet amistat. 

Era estiu i finalment tots van fer cap al poble, on els nens tenien la seva casa i els familiars. 

La meva sogra mai no va explicar res del dia que van venir a buscar l'oncle Carles, potser encara era a Cadaqués. Qui m'ho ha explicat és la cosina Concepció, que té especial devoció a la seva memòria. 

Friday, July 5, 2013

Qui seràs aquesta nit?


EL SUEÑO
Si el sueño fuera (como dicen) una
tregua, un puro reposo de la mente,
¿por qué, si te despiertan bruscamente,
sientes que te han robado una fortuna?
¿Por qué es tan triste madrugar? La hora
nos despoja de un don inconcebible,
tan íntimo que solo es traducible
en un sopor que la vigilia dora
de sueños, que bien pueden ser reflejos
truncos de los tesoros de la sombra,
de un orbe intemporal que no se nombra
y que el día deforma en sus espejos.
¿Quíen serás esta noche en el oscuro
sueño, del otro lado de su muro?

Jorge Luis Borges

Monday, July 1, 2013

Bon estiu!


La bicicleta 

 Jo tinc una “bici”
pintada de nou.
Quan vull s'està quieta
i quan vull es mou.
 Avui no vol córrer
i no sé per què;
l'he greixada amb oli
d'un setrill sencer!
Amb draps de camussa
tota l'he eixugat,
i ja un cop polida
així ha rondinat:
M'ha dit: - Estic prima;
no em tractes prou bé.
- Si tu ets la més ferma
de tot el carrer!
- Mira quines rodes
té aquella d'allà!
- Parles d'una moto!
No et pots comparar!

Joana Raspall

Saturday, June 29, 2013

Monday, June 17, 2013

Juny


Comença l'estiu, comencen les collites, comença la calor i les passions es desenfrenen.
Al juny, la falç al puny!
Temps de festes majors i de revetlles als carrers.
Celebrem dos sants principals, Sant Joan i Sant Pere.

Què té el juny que és un mes que enamora? Tot ho deixem per fer al juny i passa volant, més de pressa del compte. El voldríem més allargassat, aquest mes. Que ens deixés temps per l'ora i el labora. Hauria de ser el doble dels altres. L'agost ens el podríem ben saltar. Així com el febrer i el març que no fan cap falta. Si jo fos a fer, doblaria també el desembre. Sempre falta temps al desembre! I posats a doblar, l'abril ens podria arreglar les secades.
I així na fent!

Fixa't si agrada el juny que la festa major d'estiu de La Selva la fem el 4 de juny, és el que n'hi diem Sant Andreu d'estiu. No és que aquest sant sigui al santoral sinó que el 1651 vam tenir una malura que va deixar el poble assolat. Creient que Sant Andreu no ens protegia, vam decidir canviar de patró. El dia 4 de juny es va fer una votació per insaculació per tal de decidir el nou patró, quina no va ser la sorpresa dels assistents en veure que sortia de nou Snt Andreu! No van donar crèdit al que van veure i van tornar a posar els sants al sac i, sempre davant de notari, la mà innocent del nen Joan Guasch va tornar a treure el nom de Sant Andreu. A partir de llavors, ja tenim festa major al juny. I és que a l'hivern fa massa fred per festejar res! 


Poema del mes de juny
tot groc de sol i de blat
lliris florits a muntanya
les platges de bat a bat.

Quina llum el mes de juny
aspra i dolça encesa i clara
mil fogueres dalt dels cims
Es miren a la mar blava.

Olga Xirinacs


Sunday, June 2, 2013

Fer-se vell


Fer-se vell. Els cabells blancs, les arrugues, el cos que s'arronsa, les cames que no segueixen... Això no és res! Hi ha una altra cosa més preocupant. Fer-se vell és també un joc. Un joc que ens fan l'oblit i la memòria (ho ha dit el poeta!). Aquests dos juguen fort. A vegades guanya l'un, a vegades, l'altra. En tantes ocasions, oblidem allò que no voldríem i recordem, segons com insistentment, moments que no ens fan cap falta. I el joc segueix. I intentem guanyar. Per poder-ho fer cal que ens mostrem agraïts amb la memòria dels nostres vells, dels vells de casa, i compassius amb el seu oblit.

Tuesday, May 28, 2013

La Pica d'Estats

La Pica d'Estats, Onze de setembre de 1984
Escoltava la ràdio del cotxe mentre conduia al migdia cap a casa. He sentit que l'alpinista Juanjo Garra ha mort al cim del Dhawalgiri i que la seva família ha decidit que les seves restes reposin allí. Al cel sigui!

M'ha vingut al cap el poema de mossèn Cinto que hi havia al meu llibre de text de quart de batxillerat i que jo mirava d'aprendre de memòria. El nom d'aquesta muntanya se'm resistia i avui he vist que havia quedat entegistrat: 


LA MALEÏDA

Veus-e-la aquí; mirau sa gegantina altura:
se queden Vignemale i Ossau a sa cintura,
puig d'Alba i la Forcada li arriben a genoll;
al peu d'aqueix olímpic avet de la muntanya,
són salzes les Alberes, Carlit és una canya,
lo Canigó un reboll.

Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare;
Aran, Lis i Benasca podrien dir-li pare,
Mont Blanc i Dhawalgiri li poden dir germà;
a continents més amples d'ossada serviria,
a l'àngel, per tornar-se'n al cel, de graderia,
de trono a Jehovà.

Un cedre és lo Pirene de portentosa alçada;
com los aucells, los pobles fan niu en sa brancada,
d'on cap voltor de races desallotjar-los pot;
quiscuna d'eixes serres, d'a on la vida arranca
son vol, d'aqueix superbo colós és una branca,
ell és lo cap de brot.

Al bes del sol llueixen son elm i sa corassa,
l'un fet de neus eternes, l'altra d'un tros de glaça
de dues hores d'ample, de quatre o cinc de llarg;
los núvols en sa espatlla són papallons que hi volen,
i eix quadro, on llums, tenebres i tinta i foc rodolen,
té el firmament per marc.

Damunt lo glaç; negregen granítiques arestes,
com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de gel;
emmerletades torres d'una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,

enmig de terra i cel.


I he decidit que si vull preservar la memòria he d'explicar la meva pujada a la Pica d'Estats ara farà trenta anys. 

Mon cunyat Florenci hi anava quasibé cada any. Ara era l'hora de pujar-hi els seus fills. Es feien grans i els havia de fer forts i valents. Naltros encara no teníem la xiqueta. Va trigar un any a venir.

Era l'Onze de setembre i teníem uns quants dies de festa. Mon cunyat va proposar al meu home d'anar a la Pica d'Estats. Hi aniríem tots. La Mercè i el Florenci amb la canalla, l'Ignasi i jo, i el Cinto boter amb la Cecília i el xiquet. A la pica hi pujarien els homens. Jo em podria quedar al refugi amb les dones i els petits. Bé! Amés a més, s'havia de fer tot en un dia; res de fer nit als llacs i seguir, com és costum.

Vulgues o no, em vaig quedar empipada que mon cunyat em subvalorés, vaja, que no cregués que jo també hi podia pujar. 

El dia abans de l'ascens ja érem al refugi. A la tarda, en un passeig pels voltants amb la canalla, vam començar a enfilar-nos per les pedres. Aquell xiquet del Cinto va i m'espeta que jo no podia, que les dones demà no pujaven a la pica. Jo que aribo al refugi i li dic a l'Ignasi que també faria el cim. A aquella criatura algú li havia de trencar les oracions!

A les set del matí vam començar a pujar. No he de dir una cosa per una altra, esbufegava una mica. No estava gens entrenada i en aquella època, fumava. Però el meu home va ser pacient. Anava al meu pas i m'esperava en les meves aturades. Mon cunyat va agafar el pas tot sol. Aviat el vam perdre de vista. Havia d'arribar una hora abans del que deien les guies. I així va ser! Naltros hi vam arribar una hora més tard del que està establert!

Amunt i sempre amunt! Primer pel mig dels arbres, després vorejant els llacs... fins arribar a aquella zona en què la vegetació ja desapareix i només queden pedres i líquens. La tartera immensa al nostre davant, dreta i imponent. O per allí o per la porta! 

Certament, les cames defallien i només esperava arribar al cim per descansar i donar per acabat el turment. Pensava que passada la tartera ja hi seríem. No! En el que semblava el capdamunt, vam haver de decidir si passar per la carena o baixar pel darrere. El camí curt era el difícil i el llarg el fàcil. Com sempre! "Com el camí que mena a l'infern, que és planer i fàcil; al contrari del que mena al cel, costerut i difícil de passar". Sí, sí, fixa't com han quedat les ensenyances de sor Meli a pàrvuls!

I sense tenir l'expert de mon cunyat per assessorar-nos. Evidentment, com que érem lo meu home i jo, dues criatures i el Cinto, que ja era gran, vam optar pel camí fàcil; però es va fer etern, enmig de pedregals que se't clavaven als peus. Jo estrenava bótes, que no eren res de l'altre món. Al cap del dia van quedar inservibles. 

Lo Florenci ja feia dues hores que s'esperava al cim. Fresquet com una rosa! En arribar, ja podeu comptar quina va ser la meva alegria i la de tots. També la de mon cunyat, que mai més no ha menystingut les meves possibilitats. Ni jo les seves!

Fotografia al cim. Era el mateix any que hi havia pujat el Jordi Pujol. També naltros féiem pàtria l'Onze de setembre! No massa estona per reposar i avall! Ara sí que vindria tot de cara! La baixada seria fàcil. De cara avall, tot corre!

Que en va ser de llarga la baixada! Pitjor que la pujada! Mai no m'han fet tant de mal els peus! Els darrers metres fins arribar al refugi els vaig fer de cul, relliscant pel fenàs. Al refugi, la Mercè ens esperava amb carneta a la brasa i uns rovellonets. Impossible empassar-me res ni posar-me res a la boca! Devien ser les set de la tarda i ja vam començar a tirar cap baix. Vam fer nit en un hostal de camí cap a casa. No vaig dormir en tota la nit. No tenia ni una trista aspirina per a fer-me passar el dolor que tenia per tot el cos. Especialment peus i cames!

Una setmana em va durar el cruiximent! Havia de baixar les escales de cul arrere. L'ungla grossa del peu dret se'm va començar a posar negra. Fins entrat l'any vinent no es va normalitzar.

Però quin bon record en tinc de la meva pujada a la Pica d'Estats! I jo li dic al meu home: "Va ser perquè tu vas creure que jo hi podia pujar i anaves al meu pas que jo hi vaig arribar." Gràcies!

Thursday, May 23, 2013

PLOURÀ


Plourà. I les arrels remotes
seran rius d'esperança.
Reculls l'aroma dels auguris?
Entens els jeroglífics
pintats per orenetes?

Sento efluvis
de futures llunyanes primaveres.
Les sitges s'estremeixen.

No enyoris la blavor
que captiva l'esguard
i ens torna oblidadissos.
Menysprea el boix del test
que s'acontenta
amb l'àmfora migrada.

No veus la terra
com tremola de goig
en la imminència?
Encén els finestrals.
Que ressoni a la llar
el cant de l'aigua viva!

Xavier Amorós 1957
_______________________________
Poemes inèdits de Xavier Amorós. 1940-1959
Tria i estudi de Xavier Amorós Corbella

Tuesday, May 14, 2013

EVIDÈNCIES



A. El sol surt per llevant i durant el dia va donant el tomb a la terra fins que arriba a ponent i es pon. És clar. Ho veig cada dia.

B. L'aigua cau. Va de dalt a baix. Sempre. Així, si plou al nord, els del sud només cal que esperem que baixi l'aigua. No que sí? Staclar! Més clar, el mapa!

C. De la mateixa manera que he escrit el que he escrit, ara escriuré que els nostres governants odien l'estat del benestar, els serveis públics i els funcionaris. No tenen altra cosa al cap que empobrir el personal. Portar-nos a la misèria. I així na fent.

"El paper ho aguanta tot." Com ho diríem ara?: "La pantalla ho aguanta tot."

Wednesday, May 1, 2013

El sacrifici d'Isaac

El sacrifici d'Isaac i la prova d'Abraham ha commogut molts artistes al llarg de la història. He recollit obres de tres artistes contemporanis tocats per la història d'Abraham i Isaac.

Menashe Kadishman

Els bens que pinta i esculpeix Menashe Kadishman (nascut el 1932 a Tel Aviv), i que pots trobar pertot a Israel, li vénen tant d'haver fet de pastor quan era jove al quibuts Ma'ayan Barukh com de la seva obsessió pel capítol del Gènesi on s'explica el sacrifici d'Isaac.

Com a curiositat, la primera gran aparició de bens en la seva obra va ser al 1978 a la Biennal de Venècia, on Kadishman es va presentar amb un ramat de bens de colors llampants com a mostra de l'art en viu. El 1995, va començar a pintar retrats de bens per centenars, i fins i tot milers, cadascun diferent de l'altre.

Bens
El sacrificid'Isaac

Amir Gilboa

Amir Gilboa, Israel, nascut a Ucraïna, 1917-1984. 

"Isaac"

El sol es va passejar pel bosc, de matí,
amb mi i amb el pare,
la mà dreta a la seva esquerra.

Com un llampec, s’abrandà el ganivet entre els arbres.
I tinc tanta por a la por dels meus ulls en les fulles sagnants.

Pare, pare, córre a salvar l'Isaac
i que no falti ningú a taula.

És a mi qui degollen, fill meu,
i la meva sang és ja sobre les fulles.
I la veu del meu pare es va trencar,
va empal·lidir la seva cara.

Vaig voler cridar, regirar-me negant a creure,
esgarrapant-me els ulls.
Em vaig despertar.

I la mà dreta estava exhausta.


Woody Allen

Relat inclòs al llibre "Without Feathers"

I Abraham es despertà enmig de la nit i digué al seu únic fill, Isaac: "He tingut un somni en el qual la veu del Senyor em deia que he de sacrificar el meu únic fill, així que posa't els pantalons."

I Isaac s'estremí i li digué: "I què Li has dit? Vull dir, quan se Li ha acudit aquesta bajanada?"

"Què vols que li hagi dit?" Va dir Abraham. "Allí dret, a les dues de la matinada, en roba interior amb el Creador de l’Univers. Havia de discutir?"

"Bé, t’ha dit per què vol que jo sigui sacificat?" preguntà Isaac al seu pare.

Però Abraham li digué: "Els creients no qüestionen. Anem-hi ara perquè demà tinc un dia dur.”

I Sara, que escoltava el pla d'Abraham es va esverar i digué: "Com carall saps que era el Senyor, i no, per exemple, el teu amic que li agraden les bromes pesades, perquè el Senyor detesta les bromes pesades i tot aquell que en faci una serà entregat en mans dels seus enemics,  paguin o no les despeses d'enviament ".

I respongué Abraham: "Perquè jo sé que era el Senyor. Era una veu profunda i ressonant, ben modulada, i ningú al desert no pot produir un bramul així.”

I Sara digué: "I estàs disposat a dur a terme un acte tan eixelebrat?" Però Abraham li digué: "Francament, sí. Qüestionar la paraula del Senyor és una de les pitjors coses que una persona pot fer, sobretot en l'estat en que està l’economia."

I així que prengué Isaac a un lloc determinat i es disposava a sacrificar-lo, però a l'últim moment el Senyor aturà la mà d'Abraham i li digué: "Com pots fer una cosa així?"

I respongué Abraham: "Però Vós no m’heu dit..."

"No importa el que jo t’he dit." I el Senyor digué. "Per ventura tu escoltes cada idea boja que se’t creua pel camí?" I Abraham restà avergonyit. "No, en realitat, no..."

"Parlava de broma quan et vaig suggerir el sacrifici d'Isaac i tu has corregut a fer-ho."

I Abraham es va agenollar, "Mireu, jo no sé quan em preneu el pèl.”

I el Senyor hi va tornar: "No tens sentit de l'humor. No m'ho puc creure."

"Però això no prova que jo Us estimo, que estava disposat a donar el meu fill pel vostre caprici?"

I el Senyor digué: "Això demostra que alguns homes segueixen qualsevol ordre no importa com sigui d’estúpida, sempre que es tracti d'una veu ressonant i ben modulada."

I amb això, el Senyor permeté un descans a Abraham per poder-lo posar a prova l’endemà.

(Culpeu-me'n a mi, de les traduccions.)

Leonard Cohen  (sugerència del David)

The door it opened slowly,
my father he came in,
I was nine years old.
And he stood so tall above me,
his blue eyes they were shining
and his voice was very cold.
He said, "I've had a vision
and you know I'm strong and holy,
I must do what I've been told."
So he started up the mountain,
I was running, he was walking,
and his axe was made of gold.

Well, the trees they got much smaller,
the lake a lady's mirror,
we stopped to drink some wine.
Then he threw the bottle over.
Broke a minute later
and he put his hand on mine.
Thought I saw an eagle
but it might have been a vulture,
I never could decide.
Then my father built an altar,
he looked once behind his shoulder,
he knew I would not hide.

You who build these altars now
to sacrifice these children,
you must not do it anymore.
A scheme is not a vision
and you never have been tempted
by a demon or a god.
You who stand above them now,
your hatchets blunt and bloody,
you were not there before,
when I lay upon a mountain
and my father's hand was trembling
with the beauty of the word.

And if you call me brother now,
forgive me if I inquire,
"Just according to whose plan?"
When it all comes down to dust
I will kill you if I must,
I will help you if I can.
When it all comes down to dust
I will help you if I must,
I will kill you if I can.
And mercy on our uniform,
man of peace or man of war,
the peacock spreads his fan.

Follow by Email