Sunday, December 28, 2008

lladre de paraules

Un parc públic a Sderot

No en tinc de meves per comentar res sobre el que passa a Gaza, i sento que haig de dir alguna cosa; no sóc de verb fàcil i ho dic; amb les paraules, cullo més que no sembro. Aquestes les he segrestades de la xarxa, com faig d'altres vegades. Llegeixo sobre el conflicte, com tots, que donem tombs per aquí i per allà i ens anem fent a la idea; però... què puc dir de nou que no estigui ja dit per més entesos que no pas jo? només puc agafar les paraules amb les que em sento plenament identificada i que he llegit en una discussió al Facebook i que vull compartir amb els que passeu per aquí:

"La Creu Roja havia de demanar de visitar Guilad Xalit, segrestat per Hamàs des del juny de 2006. No ho ha fet mai. Darrerament, a família i amics se'ls va encendre una llumeta i en lloc d'anar a protestar contra la seu del govern (d'Israel) van començar a manifestar-se davant la seu de la Creu Roja, a Tel Aviv. Quan la gent de Gaza ha de ser ingressada a l'hospital, vol dir un hospital d'Israel, pagat pels israelians. Els hi duen en ambulàncies de la Maguen David Adom.

Si Israel ha finalment atacat aquests assassins suïcides, que és el que hauria d'haver fet ja al juny de 2006, deu ser perquè probablement el pobre Guilad Xalit és mort.

Tot ve de no poder aguantar les fal·làcies europees, i de pensar-se que si expulses jueus de la seva propietat a Guix Katif l'aplaudiment dels antijueus és un signe de comprensió i pacifisme. Caldrà tornar a ocupar Gaza, i desarmar-hi els islamistes. Mal assumpte: Israel està tot sol, en això, i l'islamisme ja ha arribat al Pol Nord.

Israel no comet cap abús a Gaza. Hi envia un 80 % de l'electricitat, el combustible, els aliments. Milers de persones de Gaza han de ser tractades a Israel --sense pagar. A Gaza, tanquen les finestres i encenen espelmes perquè us cregueu que no tenen llum (de vegades a migdia; no calen ni photoshops per adobar-ho). Gaza és una delegació de l'Iran, que treballa a través de Síria. El seu líder es diu Khaled Mashaal i viu emperat pel règim assassí de Damasc, que el 1982 va assassinar vint mil persones en un dia i tothom a Europa va quedar igual. I hi ha casus belli: centenars de míssils sobre Israel des del dia 16, i la gent dormint als refugis. Això cap país no ho toleraria, i Israel ja ha aguantat prou."

Ariel Serra

(les negretes són meves)

Saturday, December 20, 2008

Ara vénen festes...


La setmana entrant és setmana de festes per a tots els meus amics: els de tota la vida i els nous, els que conec físicament i els virtuals... els d'aquí i els d'allà... els que us entreteniu pel bloc i els que hi passeu de puntetes... Són dies de bons desitjos dels uns per als altres. D'aquí estant, vull un sol desig per a tots. Només ansio que tingueu un son feliç tots els dies que resten de la vostra vida. 
I és que recordo en especial el son dels nadons, que tenen una pau interior envejable, i que no et cansaries de mirar-los mente dormen. 
Cap a aquesta pau interior, cap a aquest son profund és on ens menen les cançons de bressol, i és el que m'agradaria fer-vos arribar amb aquesta que us he triat:


Wednesday, December 3, 2008

Uf!

Em convé descans, de bo de bo!

Saturday, November 29, 2008

29 de novembre de 1947



UN General Assembly session of 29 November 1947 - Resolution 181


Jews dancing in the streets on November 29, 1947 to celebrate the Palestine Partition Decision 

Friday, November 28, 2008

A LES VÍCTIMES DELS ATACS TERRORISTES DE BOMBAI


Un comando anti-terrorista de la policía Índia entra al centre khabad de Bombai
per a reduir els homes armats que hi ha a dins.


He llegit que un amic es referia al Salm 20 per pregar en aquests moments de desgràcia i dolor a causa dels atacs trroristes a Bombai. Que triomfi sempre la vida davant la mort i que els assassins tinguin el càstic merescut.

Tuesday, November 25, 2008

No sóc jo fill de Benjamí, la més minsa de les tribus d’Israel...?



Aquest recambró em té robat el cor, res més ni res menys que l’estança del Primer Ministre, res més ni res menys que tota l’alcova de David Ben-Gurion.

Espurnegen les llàgrimes, quan la humilitat t’estova, i la fortitud d’Israel s’encarna en aquestes escasses i modestes pertenences. En aquest recambró de Sde Boker, a la vall del Zin en el desert del Nèguev, hi ha, probablement, l’emoció més colpidora d’Israel: la seva essència.

Al llibre de Samuel, 29,1, hi ha recollides les paraules que Saül va pronunciar quan el profeta li anuncia la seva elecció com a primer rei d’Israel: No sóc jo fill de Benjamí, la més minsa de les tribus d’Israel...? La mateixa humilitat i grandesa en els fets de David Gruen, enterrat juntament amb Paula, la seva muller, de fit a fit amb el repte: el desert, el futur nu i despullat que s’albira en la netedat del Zin, de fit a fit amb l’estel del matí, l’Ayalat Hashamar.

Amb la mateixa robustesa descarnada, escriu les seves darreres paraules com a Primer Ministre:

Senyor, no ha estat orgullós el meu cor, ni són altius els meus ulls; no m’he decantat per les grandeses o les proeses superiors a mi.
(Salms - Llibre IV - 131, 1)

Ignasi Carnicer Barrufet
_________________________

The Ben-Gurion House in Tel Aviv was built in 1930-31, when the first workers` neighbourhood was established on Keren Kayemet Le`Israel (The Jewish National Fund) land. Like all other houses built in that neighbourhood, it was a one-family house, planned by the late engineer David Tuvia. The price of the house, 350 Palestinian Pounds, was paid by instalments, by Paula and David Ben-Gurion. The building was enlarged in 1946 and again renovated in 1960.

It was Paula and David Ben-Gurion's permanent home until they settled in Sde-Boker. Later on, they lived alternately here and in their "tsriff" in Sde-Boker, until Ben-Gurion's death in 1973.

Friday, November 21, 2008

OLIVERS


LES OLIVERES

Secrets llavis m'imposen
l'enigma que anomeno
viure. Jo, solitari
llegidor de profètics
vols de falcons, voldria
guiar tan dolorosos
somnis dels altres homes
cap a clarors llunyanes
d'aquell cel. Si em deixaven
servir el trist, el dèbil
pas de vençuts i fer-ne
mort militar, amb altes
banderes tremoloses
de la ciutat salvada!
Aleshores serien
els meus versos com llances
immortals, i l'imperi
d'eterna llum vindria
per vella plata d'arbres.
Salvador Espriu

Saturday, November 15, 2008

Boomerang! (1947)

Trobo més encertat el títol en anglès que en espanyol: EL JUSTICIERO

La verdadera història de la lluita d'un fiscal per demostrar la innocència d'un home acusat d'un famós assassinat.
Les pel·lícules d'Elia Kazan sí que em val la pena tornar a veure o bé veure de nou. Ahir vaig veure per primera vegada Boomerang! 
La pel·lícula es basa en uns fets reals. És l'assassinat de l'entranyable pastor d'una església en una petita ciutat de Connecticut. La policia no té cap altra pista que la descripció de l'assassí: alt, amb vestit fosc i barret clar. Amb tan poques proves, la policia no se'n surt i la gent comença a demanar responsabilitats a les autoritats. Apareixen pressions polítiques i cal trobar un culpable a qualsevol preu. Detenen un pobre home que es va discutir amb el pastor i que porta una pistola amb la que el podia haver matat.
Kazan qüestiona tot el sistema judicial d'un país reflexat en aquesta petita comunitat, i va més enllà quan suggereix que el poder polític està pel damunt del bé i del mal per determinar qui és culpable o innocent, depenent de si s'han de guanyar unes eleccions. Terreny que fa de mal trepitjar en qualsevol època.
El fet d'estar basada en fets reals encara impressiona més. El quart d'hora final és la part més interessant. És el fiscal del cas el que presenta proves sorprenents de la innocència de l'acusat, passant pel damunt de xantatges i d'oferimets de càrrecs polítics.
___________________________________________
TAGLINE: It comes back at you again and again!
____________________________
El fiscal: Aquest home és innocent.
L'alcalde: Has pensat en tu, en com t'afectarà, destruiràs els teus anys de treball? Ho engegaràs tot a rodar?
El fiscal: És la vida d'aquest home, Matt.
L'alcalde: Si fos innocent, però no ho és. Tu mateix vas reconèixer que era molt clar. I... encara que ho fos, val la pena? Hem  netejat la ciutat, hem fet fora lladres i timadors; n'hem fet un lloc decent per a viure-hi. La vida d'un home val més que la nostra comunitat?
El fiscal: Sí, Matt, ho val.
L'alcalde: Sort Henry, t'enfrontaràs a tota la ciutat.
________________________
El cap de l'oposició: Hauria d'haver sabut que en política, l'únic invencible és un home honrat.

Tuesday, November 11, 2008

Frases típiques i tòpiques amb resposta


"A mi em són iguals els uns que els altres,  jo el que vull és que la humanitat visqui en pau."
"Docs a mi no. Jo el que vull és que es respectin els drets humans a tot el món."
"Totes les idees són respectables."
"No. Hi ha idees contra les que cal lluitar; en tenim l'obligació moral."
"La culpa de la fam al tercer món i de les dictadures que hi ha és nostra, d'Europa. Tants anys de colonització."
"Ai carai... i els mandataris que hi ha ara al tercer món potser són justets i no en saben més perquè encara els afecta la colonització?"
"Les religions són la causa de tots els mals del món."
"Stalin era ateu, no? És creient Fidel Castro? Seguim?"
"L'Holocaust va ser cosa dels nazis, dels feixistes, els alemanys... mira,  jo no els puc veure. Ara que... els jueus... el que fan ara... "
"Resulta que tenim la culpa de la fam al tercer món però de l'Holocaust, no. És que tots els jueus europeus van poder tornar a casa seva després de la Segona guerra mundial?"
"Has de llegir tal llibre... explica que la gent tenia por amb el nazisme i que n'hi va haver molts que no se'n van assabentar."
"Saps què et dic? que te'l llegeixis tu aquest llibre! Que també n'hi va haver molts que tot i tenir por van exposar la vida per salvar-ne d'altres. I que a la vida cal triar i que jo no sé què faria en un cas com aquest i que és una pregunta que m'aturmenta i és per això que li dono tombs al tema i veig que és Europa (nosaltres) la culpable de l'Holocaust i és on rau el problema de l'antisemitisme actual. És una manera d'espolsar-se la culpa del damunt."

Proveu-ho:

"La culpa de tots els mals d'Alemanya la tenen els jueus i els ciclistes" per a mi, és la frase publicitària més efectiva de la història. Cadascú que se la digui ell mateix en veu baixa i que hi reflexioni.

No hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar.

Sunday, November 9, 2008

Fa 70 anys de la "Kristallnacht"


(Selection - Ninth of November Night) Una paret de 100 metres de fotografies entre el museu Ludwig i la catedral de Colònia, 1988.
Amb aquesta instal·lació,  "Ninth of November Night", Gottfried Helnwein va voler recordar-nos la "Reichskristallnacht" ("Nit dels vidres trencats"), del 9 al 10 de novembre de 1938.
Fent servir materials d'arxiu,  l'artista s'interessa en l'actitud que hi ha darrere d'aquesta catàstrofe, les arrels de la Shoà.

Thursday, November 6, 2008

americanisme sobtat

Als de l'Avui els ha agafat un americanisme sobtat; de cop i volta es veu que han decidit que l'Obama també és el president nostre; és clar que no sé fins on arriba aquest nostre, o de tots.

Per si de cas, a mi que no m'hi comptin, jo no sóc americana, encara sóc d'aquí!

Thursday, October 30, 2008

Cel de Jerusalem



Heu vist ja les muntanyes
resplendents? De silencis
i fred llunyà d'estrelles,
Déu va fer-nos la nostra
ciutat. Des d'un gran somni
on ens reclouen llavis,
cançons d'enyor, vindíem
lliures, avui, captaires
que presenteu l'esquena
a tants cops. Si deixàveu
de plorar-vos, lloances
de gebre ens obririen
la tarda d'olivers
de plata i llum de marbres,
lliris, rius: sí, la vella
plenitud, vols perfectes
de falcons damunt l'únic
palau digne de prínceps.
Salvador Espriu

Tuesday, October 28, 2008

El nord perdut



Qui no vegi com jo que això és perdre el nord, és que, objectivament, té el nord perdut. Aquest món no s'aguanta per enlloc. Si la modernitat passa per aquí, estem perduts, jo no sóc moderna ni ho he estat mai, Déu me'n deslliuri:

Taller per fabricar vibradors

Thursday, October 23, 2008

Yerushalaim ShelZahav-Nana basca




Durant anys, Naomi Shemer fou inquirida sobre la semblança de la seva obra Jerusalem d'or amb una cançó de bressol basca, cosa que ella negava. A la seva mort l'any 2005, es va fer públic el contingut d'una carta que havia deixat l'autora poc abans de morir. Hi confessava que la seva més popular obra havia estat inspirada per una cançó en euskera que havia sentit interpretar a Paco Ibañez en una visita a Israel els anys 60. A la carta explicava que ho havia fet inconscientment i que no s'havia sentit bé a l'adonar-se'n. En el seu moment, Paco Ibáñez va manifestar que, malgrat les semblances, no tenia motius per sentir-se culpable.

http://es.wikipedia.org/wiki/Jerusalén_de_oro

http://www.haaretz.com/hasen/pages/ShArt.jhtml?itemNo=573295

http://www.elmundo.es/elmundo/2005/05/05/cultura/1115291408.html

http://www.haaretz.com/hasen/objects/pages/PrintArticleEn.jhtml?itemNo=572533


Saturday, October 18, 2008

Fa trist


Fa trist anar a l'estació de l'Ave del Camp de Tarragona cap allà a les 8 del vespre i trobar-te un espectacle tan desolador. Gens de llum en tota l'esplanada de fora. Se'n va la melangia i la sensació de soledat si vas a buscar algú; l'alegria del retorn o de la trobada ho desdibuixen tot; la llum, en el record, ja te la imagines. Però... imagina't que vas a acomiadar algú.... Te'n tornes cap a casa sol, amb la foscor per companyia. Aquesta imatge deserta, freda i fosca és la que et queda gravada al cap.

Fixa't, que m'ha passat pel cap que això no sigui l'inici de l'estalvi d'energia que demana el Govern, tal com deia fa pocs dies un alt càrrec de la GENCAT a les nostres comarques:



El 6è Congrés Internacional del Clima obre portes al rectorat de la URV
Redacció - 9 d'octubre de 2008
El 6è Congrés Internacional de la Associació Espanyola de Climatologia, que se centra en debatre aspectes del canvi climàtic, s'ha inaugurat dijous al paranimf del rectorat de la Universitat Rovira i Virgili.


A l'acte hi han assistit, entre d'altres, l'alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, i el delegat del Govern a Tarragona, Xavier Sabaté. Els dos han mostrat el seu suport envers el canvi climàtic. Sabaté ha destacat que tot i la crisi econòmica que viu el país, considera que és una bona oportunitat per lluitar contra el canvi climàtic, amb la no dependència del petroli i l'estalvi d'aigua i energia.

D'altra banda, fixeu-vos amb la frase en vermell, és inigualable.

Monday, October 13, 2008

L'enyorança eterna


La vivència del poble jueu ha estat consubstancial amb l’experiència i sentiment de l’Exili.

L’Abraham que esdevé emigrant, anant-se’n de la benestant Ur de Caldea cap a la incertesa de Canà; els fills de Jacob que baixen cap a Egipte; l’esclavatge i l’Èxode amb el retrobament amb els Bené-Israel novament a la terra de Canà; l’exili del regne d’Israel al 722 a.e.c., i el gran i traumàtic Exili de Babilònia del regne de Judà al 587 a.e.c. Finalment, la Diàspora romana del 135 b.e.c., precedida del captiveri i de la destrucció de Jerusalem i del Temple el 70 b.e.c., la Judea vençuda reflectida en l’Arc del Triomf de Titus a Roma i amb les monedes de les seques romanes batudes amb l’ignomiós JUDEA CAPTA.

Diàspora, dispersió de llavors, en grec, potencialment beneficioses, front al Galut hebraic amb un significat de càstig profund. Entre aquests dos extrems, l’enyorança eterna que reflecteix el Cant dels Exiliats del Psalm 137, 1:

Vora els rius de Babilònia ens assèiem
tot plorant d’enyorança a Sió.

Enarbolada de bell nou en el Nabucco de Verdi:

Va, pensiero, sull'ali dorate;                         Vola pensament amb ales daurades,
Va, ti posa sui clivi, sui colli,                         atura't en els prats i els cims,
Ove olezzano tepide e molli                           on s'olora la dolça fragància,
L'aure dolci del suolo natal!                           de l'aire dolç de la terra natal!
Del Giordano le rive saluta,                           Saluda les rives del Jordà
Di Sionne le torri atterrate...                         i les destruïdes torres de Sió,
Oh mia patria si bella e perduta!                  oh la meva pàtria, tan bella i perduda!
O membranza sì cara e fatal!                         oh record tan plaent i fatal!
Arpa d'or dei fatidici vati,                              Arpa d'or dels fatídics profetes
Perché muta dal salice pendi?                       per què penges silenciosa del salze?
Le memorie nel petto raccendi,                    reviu en els nostres cors el record
Ci favella del tempo che fu!                           parla'ns del temps que fou!
O simile dei Solima ai fati                             Canta un aire de cru lament
Traggi un suono di crudo lamento,              al destí de Jerusalem
O t'ispiri il Signore un concento                   que inspiri al Senyor una melodia
Che ne infonda al patire virtù!                      que infongui virtut al patiment!

Les ales daurades ens han enlairat, de bell nou, al cim de la muntanya de Sió.

ignasi carnicer barrufet

Thursday, October 9, 2008

Saturday, October 4, 2008

The Seventh Cross


Com diu Josep Pla: L’única garantia contra el fet de passar de moda és no estar-hi.

I en cinema, he decidit no estar a la moda i només veure pel·lícules que no passaran de moda. 
Avui ha tocat La séptima cruz.

Els fets passen a Alemanya l'any 1936, mostra una societat alemanya ferida de mort pel nazisme. El director, Fred Zinnemann, se centra en un petit grup de persones que conserven un alè de bondat, d'esperança, de fe en la raça humana malgrat la barbàrie que els rodeja.

Pel·lícula de gra fort, d'aquelles de discurs final de l'Spencer Tracy. Discurs que mai no et deix indiferent i parla de les coses que importen a la vida. 

Ah... i de pas, surten nens alemanys de 9 anys que sí que saben què és el nazisme i no són fills de cap comandant nazi ni viuen a Berlín. I en aquesta pel·lícula sí que queda clar que de la barbàrie se'n va assabentar TOTHOM A TOT EL PAÍS.

Wednesday, October 1, 2008

No que hi havia debat al Parlament avui?

Jo ho he sentit en directe per la ràdio del cotxe; i ho ha dit així mateix. Ves què et dic, que em penso que no ho devia portar escrit! no, no... ha aixecat el cap del paper i ja l'ha feta!

Tuesday, September 23, 2008

We need the eggs!


El Flanders té una passió coneguda: NYC. A primers de setembre hi va tornar per enèssima vegada. I va fer la foto; la fotografia del carrer on es va rodar el final de "Annie Hall" i on Woody Allen explica l'acudit de "We need the eggs":

After that it got pretty late, and we both had to go, but it was great seeing Annie again. I... I realized what a terrific person she was, and... and how much fun it was just knowing her; and I... I, I thought of that old joke, I'know, the, this... this guy goes to a psychiatrist and says, "Doc, uh, my brother's crazy; he thinks he's a chicken." And, uh, the doctor says, "Well, why don't you turn him in?" The guy says, "I would, but I need the eggs." Well, I guess that's pretty much now how I feel about relationships; I'know, they're totally irrational, and crazy, and absurd, and... but, uh, I guess we keep goin' through it because, uh, most of us... need the eggs.

Voleu veure-ho al Google maps? Són aquestes coordenades:
W 63rd St @40.771668, -73.982825


Mostra un mapa més gran

L'acudit és antic, un clàssic:

Un xicot va al psiquiatre a explicar-li que té un greu problema:
-Mon germà s'ha tornat boig, es pensa que és una gallina!
El metge s'ho pensa i respon:
- Doncs, bé, tanqueu-lo en un psiquiàtric.
Respon el xicot:
- Sí, home, ja ho faríem, però necessitem els ous!

(I és que molts de naltros en necessitem d'ous!)

Wednesday, September 17, 2008

Llengua catalana a Jerusalem


Pintura del vestíbul de la Universitat hebrea en memòria del dia que es va posar la primera pedra.

Article d'Ariel Serra escrit el 2004

La primera pedra de la Universitat Hebrea de Jerusalem va ser posada l’any 1918. Set anys després, el dia 1 d’abril de 1925, va tenir lloc la cerimònia d’inauguració a la qual van assistir, entre d’altres, dirigents del judaisme de tot el món incloent-hi el pare fundador de la Universitat, el Dr. Chaim Weizmann, distingits acadèmics i líders comunitaris de l’Assentament jueu a la Terra d’Israel, així com dignataris britànics, compresos Lord Balfour, el vescomte d’Allenby i Sir Herbert Samuel. La primera Junta de Governadors de la Universitat, presidida pel Dr. Weizmann, comptava amb eminències com Albert Einstein, Sigmund Freud, Martin Buber, Harry Sacher i Felix M. Warburg, i homes de lletres, autoritats religioses i figures acadèmiques d’anomenada internacional. Els tres primers instituts de recerca de la Universitat (en Microbiologia, Química i Estudis Jueus) varen ser constituïts per trenta-tres professors i cent quaranta-un estudiants. L’any 1931 va concedir les primeres titulacions, llicenciatures en lletres, a tretze nougraduats. D’acord amb els designis del temps, la Universitat s’anomenava Universitat Hebrea de Palestina, ja que aquest darrer nom, utilitzat aleshores pel poble jueu, es corresponia amb la percepció del país que hi havia en temps del Mandat Britànic. 

Tal com recull Josep Pla en el seu llibre Israel 1957, l’armistici subsegüent a la Guerra de la Independència d’Israel va separar el campus original de la Universitat, situat al Mount Scopus, de la resta de la ciutat, i les instal•lacions d’aquest campus, envoltades del territori que Jordània es va annexar il•legalment, es feren malbé. La Universitat Hebrea de Jerusalem va haver de crear un campus nou, al cor de la ciutat nova de Jerusalem, a Givat Ram. Més endavant s’edificaren el campus per a les Ciències de la Salut d’Ein Kerem, amb l’hospital Hadassà, la sinagoga del qual conté els famosos vitralls de Marc Chagall, i el campus de la ciutat de Rehovot. La recuperació de la Ciutat Vella de Jerusalem i de la resta del sector oriental de l’urbs per part de les Forces de Defensa d’Israel l’any 1967 va permetre la reconstrucció i la modernització del campus del Mount Scopus, la imatge avui més universalment coneguda i la línia contra l’horitzó més característica de la Universitat Hebrea. 

La Universitat Hebrea de Jerusalem té entre els seus objectius més estimats la recerca i l’estudi del judaisme en la seva interacció amb els pobles europeus. Diversos instituts universitaris han estat creats a aquest efecte, i la producció de la Universitat sobre aquests temes és indefugible tant en l’àmbit acadèmic com en el mediàtic. 

En la visió del món que Israel ha bastit al llarg de la seva història, Catalunya té un lloc preferent. Les relacions de la comunitat de llengua catalana amb la cultura jueva i amb el modern Estat d’Israel són profundes i antigues. Hi va haver un temps en què Tarragona fou majoritàriament jueva. Benjamí de Tudela va fer una de les millors lloances que es recorden de la ciutat de Barcelona. De llengua catalana fou el gran rabí Moisès Ben-Nàchman, Nachmànides, conegut a Catalunya, també, amb el nom de Bonastruc Saporta. Avui mateix, els llinatges Saporta o Sesportes són habituals a Israel, i un descendent de la tan gironina família Nàchman presideix el consell municipal de la ciutat d’Ariel, capital de la Samaria. Els cabalistes de Girona, els grans savis i dirigents que va donar la comunitat jueva de Barcelona, amb el gran Salomó Ben-Adret al capdavant, i els fills d’Israel, tan notables, de tants de calls com els de Castelló d’Empúries, València o Tortosa, la família de cartògrafs mallorquins Cresques, així com una multitud de personalitats catalanes de les arts, la ciència, la medicina o el comerç constitueixen el cor i l’essència d’un llegat que pertany a tots dos pobles, el poble jueu i el poble català. 

El daltabaix amb la desfeta de la comunitat jueva catalana, evidenciats en les matances de 1391, les conversions forçades i, finalment, l’expulsió de 1492, fou referit, pel que fa a aquest trist acabament, així com segueix al Dietari de la Diputació del General: “1492. Agost. Dijous a [dia] II. Juheus. Entraren e sorgiren en la plaja de Barchinona una gran nau de Rodes [...] e una galeassa grossa de França e VIII entre navetes e galeons, totes carregades de juheus que eixien d’Aragó, de València e de Cathalunya e eren-se embarcats part en Tortosa e part en Tarragona, eixints de dites terres per manament de la majestat del senyor rei. Restaren-ne en Barchinona circa de XX qui es faeren christians; los altres ab dites fustes se n’anaren la via de Llevant e entre tots eren passats deu mil juheus entre hòmens, dones e enfants.” 

No hem pas d’oblidar que la persecució, majorment ètnica i política, en paraules del professor Ben-Tsion Netanyahu, a què foren sotmesos els conversos forçats catalans per part de la Inquisició espanyola es va estendre durant dos segles, fins a l’assassinat en massa de 1691, a Mallorca. Després, la repressió va continuar, tant a la Catalunya insular com a la continental, per mitjà de la publicació d’apologies d’aquesta darrera feta, editades i llegides fins al mateix segle XX. Les famílies dels encausats de 1691 foren separades de la resta de la població mallorquina per mitjà del manteniment en l’oprobi públic de la llista dels seus noms, i esdevingueren el grup humà tristament conegut amb el nom despectiu de xuetes. Els xuetes eren i són cristians mallorquins descendents en part o majoritàriament de jueus forçats a convertir-se al cristianisme, semblantment a la totalitat dels mallorquins d’avui, ja que tots tenen ascendència jueva comprovable en una mesura o altra. A diferència de la resta foren, tanmateix, discriminats des del poder enmig del conjunt, a partir d’aleshores i de manera immisericorde, pel fet de constar, llurs noms, en una llista pública que els marcava com a descendents de jueus en un moment de màxima repressió de la judeïtat. Això es va fer d’aquesta manera, assenyalant i reprimint un grup, a fi i efecte d’evitar el regrés a la fe d’Israel dels mallorquins que hi podrien haver retornat si hi hagués hagut llibertat de religió. 

El resultat, en l’àmbit europeu, de la combinació de tots aquests fets fou que el poble jueu va romandre durant tres segles separat del corrent general dels esdeveniments. Això estableix un curiós paral•lelisme entre el poble jueu i el poble català, víctima primerenca dels estats omnímodes, per bé que el moviment sionista, que té a Catalunya precedents tan antics i clarividents com el mateix Nachmànides, ha tornat a posar el poble d’Israel al primer pla, en exercici democràtic dels seus drets, mentre que el poble català no ha trobat compensada la seva desgràcia amb una sort semblant. Mentrestant, Europa s’ha vist sacsejada per un enfilall de guerres i malvestats, fins a la victòria aliada de 1945 i la desaparició del bloc comunista el 1991. Milions d’europeus, jueus i gentils, caigueren en la successió de desfetes, i molts altres milions hagueren de cercar la llibertat i la seguretat a l’altra banda de la mar, fugint d’un continent que va tenir en l’Holocaust, màxima monstruositat antijueva, la manifestació més clara que no estava pas per la defensa de la vida i de la llibertat. 


Modernament, i després d’haver patit, tots dos pobles, tant el poble jueu com el poble català, els desencontres forçats per una tan difícil i tan trista història europea, els dos cantons de la Mediterrània han començat a filar, de bell nou, la comuna Balanguera. Reprenent la tradició catalana clàssica, en què tot un Ramon Llull escriu el seu Llibre del Gentil i dels Tres Savis a partir del Kuzarí de Jafuda Halevi, autors del màxim nivell com Joan Maragall, Salvador Espriu, Carles Riba, Josep Carner o Joan Oliver han pouat en el pensament jueu i en la literatura hebrea, antiga i d’ara. Si el mateix Llull va basar el seu Llibre d’Amic i Amat en el Càntic dels Càntics, Ausiàs March no va dubtar a prendre’n un nom per al senyal trobadoresc de la seva estimada: Llir entre Cards, i el gran Josep Carner no s’estigué de destriar-ne un concepte com a títol d’un poemari: Els Fruits Saborosos, i dedicà encara al profeta Jonàs i a la difícil qüestió de la missió humana l’obra cabdal de la seva vida, el poema Nabí. Salvador Espriu identificava clarament els nostres dos pobles en la seva poesia i en la seva meravellosa peça teatral Primera Història d’Ester, fins al punt que el personatge d’Haman, arquetip de la judeofòbia, és anomenat botifler. Salom, nom que el poeta es dava a si mateix, llegia “Arenys” a la manera hebrea, de dreta a esquerra: d’aquí la mítica Sinera. També dins Israel 1957 i en articles posteriors Josep Pla manifestà la mateixa identificació de Catalunya amb Israel. Un esguard al Cant Espiritual de Joan Maragall ens mostra com el pensament religiós català interpreta les coses i s’hi endinsa de la mateixa manera que el jueu: el Món és bonic i ben fet, i el Cel serà bonic en la mesura en què s’assemblarà a la Creació. Aquesta idea mateixa, l’entranyable i patriòtic Joan Salvat-Papasseit la va afirmar de manera ben explícita: “Res no és mesquí.” El cant a la llibertat i a la immortalitat de l’ànima que Carles Riba conjumina a les Elegies de Bierville toca les fibres més pregones de l’esperit jueu. El català més universal del segle XX, Pau Casals, estimava Israel i els seus dirigents. Al centre de la ciutat de Jerusalem moltes persones recorden la seva presència i les seves classes magistrals per a músics joves a Iemín Moixé. Aquí l’insigne Mestre hi va fer el seu últim concert, dues setmanes abans del seu traspàs. 

Israel, i la Universitat Hebrea de Jerusalem en primer lloc, no miren tan sols la comunitat de llengua catalana que ens emmiralla enllà de la mar com una deu, certament necessitada d’aprofundiment i estudi, de la cultura jueva. També se sap a Israel que Barcelona és una ciutat i un port de primera importància mundial, i l’esperança d’Israel és que les relacions comercials, científiques, culturals i de tota mena amb aquesta gran ciutat i el país damunt el qual s’assenta i fa de senyora s’incrementin en l’esdevenidor, en interès d’Israel, que és el del poble jueu, i en interès dels catalans i de tots els europeus. 

Per totes aquestes raons plegades, conscient de les necessitats que hi ha, entre l’esplet de llengües que hi són ensenyades, la Universitat Hebrea de Jerusalem ha volgut tenir-n’hi una d’especialment sentida i apreciada: la llengua catalana. Fa anys que membres de la Universitat, com el professor Iom-Tov Assís, col•laboren estretament amb la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. El professor Assís ha publicat a Catalunya un llibre, per exemple, sobre la història econòmica de l’antany important comunitat jueva de Santa Coloma de Queralt. Actualment, hi ha cursos de llengua i literatura catalanes a la Universitat Hebrea. Després d’uns anys de presència de l’enyorada professora Marta Rauret, de beneïda memòria, que ens va deixar amb la seva mort prematura a l’estiu de 2002, un no tan petit grup d’estudiants va poder expressar a la nova professora la seva alegria “per tornar a sentir el so de la llengua catalana en aquesta casa”. 

La professora de llengua i literatura catalanes a la Universitat Hebrea de Jerusalem és la senyora Margalida Lladó (avui Margalit Serra), natural de Mallorca, que va arribar a Israel aquest passat mes d’octubre, com a lectora enviada per l’Institut Ramon Llull. Margalida Lladó imparteix classes de llengua i literatura catalanes al si del Departament de Lingüística dins la Facultat d’Humanitats de la Universitat, en el bellíssim recinte del Mount Scopus i, a més de desplegar-hi un currículum prou dens i prolix, ha estat capaç, en un primer any, de fer traduir als seus alumnes l’obreta Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver, a l’hebreu, com a exercici general de curs. Manifestament interessada en la interrelació de la cultura jueva i la literatura en llengua hebrea amb la cultura catalana, ha elaborat un programa estibat de referències comunes, en l’esperança i la voluntat que els seus estudiants posseixin un bagatge útil per a nuar i enfortir llaços nous en un demà que serà, amb l’ajut de l’Altíssim, molt més compartit. 

Monday, September 8, 2008

El pare de tots els cantors


A 75 anys de la mort de Josef 'Yossele' Rosenblatt, les seves creacions tornen a la vida en un nou projecte. Durant anys, fou difícil d'obtenir-ne bons enregistraments, sobretot en CD. La Aderet Music Company ha pres la iniciativa de recuperar les antigues gravacions.


Rosenblatt fou probablement el més famós cantor (khazan) de tots els temps. Cent anys després, les seves creacions són encisadores i existeixen moltes gravacions dels seus càntics de les lectures de la Torà a la sinagoga (khazanut).
Nasqué a Ucraïna el 1882. Va viatjar per diferents països de l’est d’Europa fent de cantor en diverses comunitats. Més tard, va arribar als Estats Units on esdevingué famós.
Va ser el cantor oficial de la sinagoga de la comunitat hongaresa de Nova York. Allí és on començà a rebre un bon sou pels seus càntics i serveis.
Tots els medis de comunicació, no només els jueus, el destacaren en repetides ocasions com “un fenòmen musical únic”.
Rebé nombroses ofertes per actuar en diferents concerts, però les refusà dient que no estaven d’acord amb les seves creences religioses.
El 1927, la Warner Bross li suggerí de participar en “El cantant de Jazz”, la primera pel·lícula amb diàlegs sonors, però ho refusà. Només va acceptar a contribuir en una cançó en una de les escenes.
Durant la seva vida als EUA, va passar per penúries econòmiques, que el van portar a haver de fer innumerables concerts per saldar els seus deutes.
El 1933, amb la seva família, féu alià a Israel on trobà també multitud de seguidors. Habitualment responia afirmativament a les sol·licituds de participar en concerts benèfics.
Els seus socis i amics li deien que treballava massa, però no trobava moment per refusar les demandes.
L’estiu abans de la seva mort, cantant a la columna d’una sinagoga a Jerusalem, va arribar al cor de tots els presents.
El dia següent, va conduir fins la tomba de Raquel on va cantar amb tot el cor i després conduí fins el Mar Mort. Tornà a casa amb un terrible dolor.
El metge que el va visitar va dir a la família que havia estat un atac de cor i que havia de descansar. Aquella tarda, va fer la pregaria, se’n va entornar cap al llit i llavors es va sentir un fort gemec per tota la casa.
Rosenblatt retornava el seu cos al Creador. Milers de persones l’acompanyaren en el seu darrer viatge.
El cantor (khazan) i intèrpret israelià Dudu Fisher diu d’ell: “La singularitat de Rosenblatt estava en afegir melodies de les que s'enganxen. Era un artista de la veu. Tenia una admirable veu d’òpera i es diu que molts dels més grans cantants d’òpera anaven a escoltar-lo.”
“Jo he cantat moltes composicions seves i sempre mirem d’incloure les seves creacions en les meves actuacions. Cal felicitar els responsables d’aquest projecte.”

Friday, September 5, 2008

i uns altres salms que són a la memòria



Lloeu el Senyor, vosaltres tots els pobles,
glorifiqueu-lo totes les nacions;
és immens el seu amor per nosaltres.
La fidelitat del Senyor durarà sempre.
Al·leluia.
________________
Com la cèrvola es deleix de l'aigua,
així, Senyor, us desitja la meva ànima.
La meva ànima té set de D'u, del D'u de ma vida;
quan podré anar a contemplar la vostra faç, D'u meu?
__________________
El Senyor és el meu pastor,
no em manca res:
em farà descansar en bons pasturatges,
em mena reposar prop de l'aigua,
allí em retornarà.


Monday, September 1, 2008

EL NOI DEL PIJAMA DE RATLLES



No perdeu el temps. És una mentida! I qui no ho vegi així, sisplau, que ho contradigui aquí (que jo potser no en sé prou). És impossible que un nen de 9 anys, que vivia a Berlín  en plena eufòria nazi i a més a més era fill d'un comandant nazi, no sabés de l'existència de jueus a Alemanya ni n'hagués vist mai cap ni conegués què passava al seu voltant aquells dies. Massa ignorància acumulada. 
La Xoà endolcida, com un conte de caramel ensucrat, al·legoria per a tots els públics, diuen uns; per a nens, diuen uns altres i ja en preparen guies didàctiques per a les escoles, com si als nens d'ara no se'ls hagués d'explicar la veritat pura i dura. És l'hipòcrita lema de "protecció de la infància". Ser infant és aprendre de ser un adult com cal. I per ser un adult com cal, no valen les mentides ni modelar la realitat; no els serà cap trauma als nens d'avui saber com els nens alemanys tractaven els nens jueus; ans al contrari.
Per adobar-ho millor, el tal llibre edulcorat tranquil·litzarà la consciència dels ensenyants progres dient que ells sí que expliquen la Xoà a l'escola; i així no es comprometen amb res. 

Tuesday, August 26, 2008

L'Ariel i Na Margalit Serra



Na Margalit és la catalana amb millor posició al món; ni se n'envaneix ni figura en cap ranking mundial. Als seus peus, la vall del Cedró i a la dreta la Ciutat Santa i la Porta Daurada. Això veu cada dia de la finestra estant al seu despatx a la Universitat Hebrea de Jerusalem, on fa classes de català.

Jo havia conegut l'Ariel per la xarxa, perquè és amic del Jaume Renyer i aquest darrer viatge nostre a Israel vam tenir la oportunitat de conèixer-nos ambdues famílies.
Havíem quedat a la porta de la Universitat. Jo, sempre, nerviosa davant del desconegut; feia dies que n'estava; coneixeria una parella de catalans, de la nostra edat (més o menys), que viuen a Israel, a Shiló i són jueus ortodoxos. 
En el moment de veure'ns, per a mi, tot va canviar, tot va començar a ser més fàcil. Ambdues parelles hem començat una vida nova fa poc. Jo diria que això és quelcom que ens fa semblants, no som de la primera fornada i encara no ho tenim tot fet, tenim la voluntat d'encarar molt camí per recórrer, i ho fem amb il·lusió. Israel i el judaisme són la pedra de toc.

Van ser unes hores intenses; tots explicant i escoltant, semblava que teníem pressa per fer-ho tot alhora...

Si Déu vol, temps ens vagarà en endavant per seguir comunicant-nos, sembrant i collint (Qui parla sembra i qui escolta cull). Dóna gust d'estar amb gent com l'Ariel i na Margalit, que transmeten pau interior, una vida ordenada, que els agrada, com a nosaltres, la conversa tranquil·la sobre temes que ens fan créixer com a persones: la convivència, l'amor, l'amistat, la història, Israel i... sí... Déu i la pàtria (que jo això darrer no ho porto de cap manera).

Per ells, la seva catalanitat és inseparable del judaisme i aquest és un dels motius que els va fer decidir a fer el difícil pas de deixar-ho tot aquí i començar de nou.

Hi ha dates que un hom recorda en especial, i el 18 d'agost del 2008 n'és una. 

Margalit i Ariel, 
Les vostres paraules no cauen en un pou sense sola i la vostra experiència és digna de ser coneguda. Gràcies per la vostra acollida.

Ignasi i Miraculosa

Friday, August 15, 2008

NO A LA GUERRA



Ja he enviat els correus corresponents al PSC i a Justícia i Pau, preguntant dia i hora de la manifestació i, de pas, l'hora que toca "tocar la cassola". N'aniré enviant més cada vegada que agafi un ordinador; que aquests i d'altres que ara no em venen al cap, no s'han recordat de tocar el pito contra la guerra a Geòrgia i ara em fa patir que no quedin malament!

Tuesday, August 5, 2008

The Last Hurrah


The Last Hurrah

Enguany fa cincuanta anys de l'estrena d'aquesta pel·lícula del John Ford, impecablement interpretada per l'Spencer Tracy. Com a director l'un i com a actor l'altre, són dels meus preferits. Darrerament procuro repetir de tantes com puc. L'altre dia va tocar The Last Hurra. 

L'alcalde d'una ciutat de Nova Anglaterra acaba el seu quart mandat i es presenta a la reelecció. Els seus amics l'aconsellen que canviï la seva manera de fer la campanya per tal de competir amb el seu rival, jove i inepte, que, segons els sondejos, causa fort impacte entre l'electorat.
Ell decideix seguir com sempre, però agafa el seu nebot com a observador de campanya, perquè entreveu que serà la darrera; i la conversa entre oncle i nebot al començament de la pel·lícula va més o menys així:

Alcalde Frank Skeffington: A tu mai no t'ha interessat la política, no? 
Adam Caulfield: Si et refereixes a la política en general, no, però sempre m'han interessat les teves activitats polítiques, oncle Frank.
Alcalde Frank Skeffington: No t'amoïnis, la meva proposició no té res a veure amb les teves idees polítiques. Només et demano que participis en la campanya com a simple espectador... o fins i tot pel seu interès històric.
Adam Caulfield:  A què et refereixes quan dius interès històric, oncle Frank?
Alcalde Frank Skeffington: Mira Àdam, la campanya política tradicional aviat estarà ja extingida com els diplodocus. Tot es farà per la televisió i la ràdio i tot serà bonic i fàcil... És inútil enganyar-se, això s'acaba; jo també. Aquesta és la meva darrera campanya, el darrer HURRA!

Jonh Ford realitza un retrat superb i profund de la política americana local, junt amb la justa mesura i equilibri pel que fa a la seriositat en el tractament del tema, la ironia, el sentit de l'humor i la sensibilitat que el caracteritzen.

I... quan veig el que passa amb la política aquí i ara, i els canvis que jo també he observat en les maneres de fer política,  mai no deixo de pensar amb "The Last Hurrah". I per això procuro deixar-me'n de la política, d'aquesta política bonica i fàcil igual com vaig deixar de fumar. Addiccions perilloses.

Follow by Email